Mar Juncà Moreno
Anàlisi d'una pel·lícula: Spencer
Director: Pablo Larraín
Any: 2021
País: Regne Unit
Gènere: Drama/ biogràfic
Guió: Steven Knight
Fotografia: Claire Mathon
Música: Jonny Greenwood
Repartiment: Kristen Stewart, Timothy Spall, Jack Nielen, Sean Harris, Stella Gonet.
Moviment: Cinema d'autor/ biòpic
Sinopsis:
La pel·lícula mostra el moment en què la Princesa Diana decideix separar-se del Princep Carles i de la família reial anglesa, un món on mai havia acabat d'encaixar. Els fets succeeixen durant tres dies de Nadal, però el que hauria sigut una meravellosa escapada nadalenca amb els seus fills a la finca de Sandringham, acaba convertint-se en un seguit d'obligacions que oprimeixen a la Lady Di. La princesa de Gal·les, que sap que el seu marit es veu obertament amb Camila Parker-Bowles, haurà d'interpretar el paper d'amant i esposa fidel davant els paparazzis.
La pel·lícula, que no deixa de ser una biografia, ens acosta d'una manera particular a la figura de Lady Di o més ben dit, a la noia darrere de Lady Di i a banda de mostrar-nos l'actitud rebel que va tenir davant el protocol real, capta la història d'algú que se sent cada vegada més petit i necessita recuperar la llibertat abans perdre's per complet.
Plans:
La composició dels plans acostuma a subratllar l'estat emocional de Lady Di.
Moviment de la càmera:
Hi ha molta varietat de moviment, molts dels plans són estàtics però molts d'altres tenen moviment de travelling, zoom, etc. També s'utilitza puntualment el dron per a fer plans zenitals molt generals i la càmera en mà en situacions en què es vol posar a l'espectador en la mirada de la protagonista.
Actors:
Destaca el paper de Kristen Stewart que interpreta a la protagonista de manera brillant.
Escenografia:
L'escenografia busca com és natural, imitar l'estètica d'un palau reial britànic. L'escenografia, a banda de contextualitzar-nos en lloc i temps, sovint ajuda a reforçar la idea del guió: les cortines remarquen l'apartament que viu, les boles de billar són una metàfora dels personatges de la casa reial, etc.
Recursos estilístics:
Larraín proposa a la pel·lícula un joc de contrasts molt potent. Juga amb la sensació d'aïllament de la protagonista però al mateix temps amb el fet de sentir-se atrapada en un lloc que no acaba d'encaixar i d'on no pot escapar.
Durant tot el transcurs de la pel·lícula, les cortines esdevenen una metàfora de la solitud i la llunyania que sent Lady Di i de la seva infància i família. Una altra metàfora utilitzada és la de l'estat ruïnós i abandonat de la seva antiga llar, una mica com ella se sent. Apareixen també escenes que recorden a pel·lícules de terror (l'escena en què trona a la seva casa d'infància) o incús surrealistes (l'escena en què imagina que es menja el collaret de perles) que remarquen la sensació d'angoixa de la princesa Diana. Larraín i Stewart aconsegueixen que l'espectador senti una enorme empatia per Lady Di, sense necessitat de conèixer-la prèviament o de saber l'infern que va viure.
Banda sonora:
La banda sonora és del compositor Jonny Greenwood que, per a la pel·lícula, decideix fer una combinació de free-jazz i música barroca.
Llum:
La llum acostuma a ser tènue i grogosa que remarca la idea de claustrofòbia en algunes ocasions i la distància i desunió entre els personatges. A l'exterior la llum és fosca i esvaïda, rarament apareix la llum del sol directa a càmera.
Color:
Predominen els colors pastels i no hi ha una saturació molt exagerada.
El groc predomina en diverses escenes però les tonalitats i la paleta de colors utilitzades canvien durant la pel·lícula en funció de la localització i l'estat d'ànim de la protagonista.
Vestuari:
La dissenyadora de vestuari és Jacquéline Durran, guanyadora de dos Oscar pel vestuari de Little Women i Anna Karenina. La princesa Diana és una de les icones de la moda més reconegudes, això fa que el disseny de vestuari hagi d'estar pensat a la perfecció. Tot i que la marca que més apareix és Chanel perquè Diana la vestia amb freqüència, curiosament, Durran no busca imitar detalladament els vestits que portava Lady Di, sinó que es proposa evocar l'estil de Diana sense la recreació d'outfits específics.