L'exposició tractava del paper de la fotografia en la memòria i de la seva degradació amb el pas del temps. 

 

Les fotografies són imatges d'arxiu tretes de l'Arxiu Nacional de Catalunya. Són troballes excepcionals en mig d'un purgatori d'imatges decadents. Tenen un impacte visual que va més enllà dels ulls per relatar-nos la història de la mateixa fotografia, aquella que va més enllà del que apareix en la imatge.

Joan Fontcuberta dona a la fotografia l'oportunitat de comunicar-se i plasmar les seves pròpies vivències més enllà del que està retratant. La tractant com a un objecte digne d'explicar la seva història i els seus patiments, arrencant-li el paper de simple mitjà per capturar la realitat.

La idea d'aquest projecte s'inicià amb una expedició per fotografiar l'àrtic realitzada fa dècades pels suecs. L'expedició va fallar per la caiguda del globus aerostàtic a causa de la falta d'hidrogen. Els membres de la tripulació no van ser trobats fins molts anys després, juntament amb un carret de fotografies i un diari amb les seves vivències.

Aquestes fotografies no només expressen els traumes dels individus retratats sinó també el de la mateixa fotografia, deixada en condicions extremes durant molts anys i degradant-se lentament.

 

Els resultats inesperats d'aquestes imatges malmeses van fer a l'artista buscar més enllà del que es veu en una foto per descobrir la història del que li ha passat a la imatge en si.

L'artista enllaça la figuració de la fotografia amb la conceptualització del pas del temps, fent un paral·lelisme entre les imatges i la nostra pròpia memòria. No només reivindicant el valor de les imatges malmeses, sinó donant-los valor pel fet d'estar-ho, com la tècnica japonesa del kintsugi.