Edat Antiga
L'edat antiga o antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, que marca l'inici de l'edat mitjana. És, per tant, el primer període històric. Aquesta època es caracteritza per l’Antic Egipte i l’antiguitat clàssica on apareix l’antiga Grècia i Roma.
A l’antic Egipte la mort representava un camí que portava a la resurrecció i que, per tant, només era un pas per arribar a la vida eterna, tema que preocupava molt a la societat egípcia.
Per aconseguir la vida eterna, el difunt havia de superar el Judici d´Osiris, un tribunal format per déus i presidit per Osiris. En el judici, el déu Anubis col·locava el cor del difunt sobre un dels dos plats d´una balança, i en l´altre, la ploma de la deessa Maat, que simbolitzava la justícia. Mentrestant, els déus preguntaven al difunt sobre el seu comportament en la seva vida, i, segons les respostes, el pes del cor augmentava o disminuïa. Si el pes del cor era menor que el de la ploma, el difunt era recompensat amb la vida eterna, en canvi, si l´ànima era culpable, el cor del difunt era devorat per Ammit, una criatura d´aspecte monstruós.
Els sacerdots egipcis van desenvolupar fórmules per a ajudar el difunt en el viatge al més enllà. Les més conegudes són les que apareixen en el Llibre dels Morts, que indicava tot el que l´ànima havia de fer i dir per a superar amb èxit el Judici d´Osiris.
Els egipcis creien que l´ésser humà estava compost de tres elements: el cos físic, el ba o l’ànima, i el ka o l’energia vital. En el més enllà, el ka i el ba necessitaven aliments i beguda. Per aquesta raó era necessari que el cos del difunt és momifiques.
Procés de momificació:
L´embalsamador extreia el cervell del difunt, a través de les fosses nasals, amb un ganxo de metall.
Guardaven els òrgans en uns recipients especials: els vasos canopis. Les tapes dels vasos representaven els quatre fills del déu Horus.
Es practicava una incisió en un costat del cadàver amb un ganivet i s’extreia tots els òrgans excepte el cor i els ronyons.
Omplien el cos amb mirra(1), canyella i perfums. Posteriorment cobrien el cadàver amb cristalls salins, normalment sal blanca, i deixaven assecar durant 40 dies.
(1) Goma resinosa aromàtica de color gris groguenc.
Embolicaven el cadàver amb unes quantes capes de benes, i entre aquestes benes col·locaven amulets i joies com collars, braçalets i anells.
Per últim, dipositaven la mòmia en un taüt anomenada sarcòfag que tenia forma de figura humana decorada amb pintures de colors brillants.
A part de momificar els morts, aquest període també es caracteritza per a les seves tombes on dipositaven els morts:
Mastaba
Va ser la primera tomba que va existir a l’antic Egipte. Es van construir per conservar els cossos enterrats durant més temps, ja que amb terra sobre no era suficient. Podia arribar a tenir cinquanta metres de llarg i fins a sis d'alt, i sempre orientat a nord-sud. Constava d'una cambra funerària subterrània a la qual s'accedia mitjançant un pou a uns 18-20 metres de profunditat. Podia tenir més d'una sala que solia estar decorada amb motius funeraris de la vida del difunt o amb escenes de sacrificis. Hi havia una càmera oberta al mur anomenada serdab que era on es col·locava una estàtua de pedra o fusta del difunt, aquest espai només es comunicava amb la capella. Un cop enterrat el difunt el pou i el passadís d'accés es tapaven.
Piràmides
Piràmide esglaonada
Piràmide romboidal
Piràmide clàssica
Hipogeu
Són construccions excavades a la roca que tenien planta laberíntica, de dimensions reduïdes que, en un principi, només eren per a comerciants, artesans i pagesos, però, després els enterraments dels nobles i dels faraons també es feien en els hipogeus. Amb aquestes tombes es va produir un canvi radical en els conjunts funeraris: la separació del lloc on posaven el sepulcre del temple funerari, estava més amagat i era més difícil de saquejar. Aquestes tombes no tenien molt interès arquitectònic, però són interessants les pintures que decoraven els corredors per on s'entra i on hi ha escriptures jeroglífiques.
Les piràmides són grans monuments funeraris construïts en els temps de l'antic Egipte. Aquestes van tindre una evolució. Primer va aparèixer la piràmide esglaonada que es construeix superposant diverses mastabes, unes sobre les altres. Més endavant es construeixen les piràmides romboidals que es caracteritzen perquè a la meitat fa un canvi d'inclinació i acaba en punxa. Per últim, es creen les piràmides clàssiques, que són les més conegudes. Aquestes ja tenen els costats llisos en forma de triangles perfectes. Com més gran era la piràmide, més poderós era el rei que la feia construir. Totes les piràmides tenien un temple funerari (a l'est de la piràmide), amb la mateixa funció que la capella de la mastaba i un temple per al culte al difunt faraó.
Un aspecte molt important en aquesta època són les pintures, els relleus i les estàtues, ja que la majoria de les obres amb aquestes tècniques eren de caràcter funerari. Es trobaven majoritàriament en les tombes explicades anteriorment i gràcies a aquestes obres, sobretot les pictòriques, sabem com representaven i s'enfrontaven a la mort.
Després d’aquest període apareix l’antiguitat clàssica que es divideix en l’Antiga Grècia i Roma.
A l'Antiga Grècia la mort estava relacionada amb la mitologia. Hi havia la creença que les ànimes dels difunts, guiades pel déu Hermes, iniciaven un viatge cap al món subterrani, a l'interior de la terra, on es trobaven amb el riu Aqueront que havien de creuar per arribar al regne dels morts, els dominis del déu Hades. Era costum de posar a la boca del mort una moneda amb la qual el difunt havia de pagar al barquer Caront per creuar a l'altre costat del riu Aqueront.
El regne d’Hades era un lloc fosc i tenebrós, la porta del qual era vigilada pel gos de tres caps Cèrber, la seva missió era impedir l’entrada dels vius i la sortida de les ànimes dels morts. Tot i que la majoria de les ànimes estaven destinades simplement a estar eternament en aquest món de tenebra, hi havia excepcions. Els herois i uns pocs escollits que havien portat una vida especialment noble anaven a una zona especial, una espècie de paradís. Era la zona més profunda del regne d’Hades on el déu Zeus va empresonar els titans, coneguda com el Tàrtar.
L'ús més antic entre els grecs per commemorar els seus morts va ser el de l'enterrament. Els sepulcres s’enterraven en els camps, al costat del mar o al peu o al cim de les muntanyes, es ha dir, fora de les poblacions. L'enterrament a Grècia sempre va ser un dels llocs on es va utilitzar més. Licurg, un legislador espartà, va ser l'únic que va permetre enterrar els sepulcres dins de les ciutats, en els temples, per això pocs van tindre el privilegi de ser enterrat en un temple.
Els rituals funeraris començaven el mateix dia de la mort: les dones de la família rentaven el cadàver, l’untaven amb perfums, el vestien de blanc, el cobrien amb un llençol, deixant la cara descoberta, i el decoraven amb flors. Preparat així, era exposat durant un dia o dos en un llit posat al vestíbul de la casa, on parents i amics anaven a veure’l, mentre les dones de la família, es vestien amb vestits negres. Quan passava un dia o dos abans de l’alba s’iniciava un ritual fúnebre. Portaven en braços o en un carro el difunt fins al cementiri, situat a les afores de la ciutat. El cos podia ser disposat simplement sobre un llit de fulles o dins una caixa de fusta o fang. També podia ser cremat i després les cendres es ficaven en una urna que s’enterrava. Al costat del cadàver es dipositaven objectes com armes, vasos de ceràmica, joies i joguines, això ha ajudat als arquitectes a saber l’edat i la situació econòmica del mort. Un cop enterrats el cos o les cendres, es feien ofrenes d’aliments, perfums i amulets. De tornada a casa els familiars es purificaven rentant-se tot el cos i celebraven un banquet. També calia purificar la casa l’endemà.
En aquesta època s'han trobat pintures, sobretot representades en ceràmica, relleus i mosaics on es veu representat els rituals funeraris.
Cal recalcar que en aquesta etapa no van construir tombes, com en altres èpoques, només enterraven els cossos fora de les civilitzacions i com he dit anteriorment alguns privilegiats van ser enterrats en temples, però aquests monuments no servien principalment per enterrar a persones.
Dintre de l’antiguitat clàssica, després de la Grècia antiga apareix la Roma antiga. En aquesta etapa la mort era una cosa molt important. Era el pas de la vida terrenal a una nova vida i calia celebrar-ho i plorar alhora. Ho celebraven amb llargs festejos i banquets que podien durar fins a nou dies.
Els Romans eren molt supersticiosos i la religió era molt exigent amb el compliment dels ritus funeraris. Tots els romans tractaven amb respecte als seus morts.
Els esclaus, com que no eren considerats persones sinó objectes, eren dipositats en podriders comuns.
A causa de la Llei de les XII Taules els romans tenien prohibit enterrar els seus morts dins de la ciutat. Una mesura molt important que va fer que els morts s’enterressin en les necròpolis, els cementiris d’aquella època. Estaven situades als costats de les carreteres i els camins que anaven de les zones habilitades a les afores de les ciutats.
Abans de l'enterrament, a casa del difunt es rentava el cadàver i s'untava amb substàncies aromàtiques. Era un gest de pietat i també una mesura higiènica. Com també era de pietat fer-li l'últim petó o tancar-li els ulls. Un cop net, el difunt s'exposava a l'atri (2) de la domus (3) cobert de rams i corones de flors. Començava llavors la vetlla, que era el procediment de reunir a amics i parents. En ell es duia a terme una acció curiosa, la conclamatio, que consistia a trucar al difunt tres vegades per assegurar-se que realment estava mort.
(2) Pati principal
(3) Habitatge privat
La nit després es feia una processó des del domicili del difunt fins a la necròpolis. En el trajecte hi havia músics, festeig, etc. Un moment que els més rics aprofitaven per presumir de les seves riqueses.
Un cop a la tomba es feien cerimònies que arribaven a durar fins a nou dies. Una d'elles era un banquet ritual. Els familiars portaven el dol durant un temps que variava segons el sexe, la proximitat i el grau parentiu que tenia amb el difunt. Les normes més estrictes solien ser per a les vídues i els fills.
Hi havia dos tipus d'enterrament: la incineració i la inhumació. La incineració era el ritual romà més estès, mentre que la inhumació era més pròpia dels jueus, els fenicis (4) o els àrabs.
Per incinerar el difunt el col·locaven en una pira (5) que cremava fins que el cos quedava reduït a cendres. Després es dipositaven les cendres en una urna i s'enterrava en una tomba o un mausoleu. Un mausoleu era un edifici sepulcral que només utilitzaven els més rics. Un dels objectius principals d'un mausoleu és el de protegir i mantenir en bon estat les restes del difunt. És per això, una de les particularitats d'aquest tipus de sepulcres és el gran espai interior, ja que l'objectiu és que el difunt en el seu interior tingui un descans etern.
La inhumació era l'enterrament amb el cos sense altar. Es dipositava en un forat a terra i es cobria. Excepte els més pobres, la majoria de romans enterraven els seus difunts en tombes. Els més pobres s'havien de conformar a ser enterrats en caixes de fusta.
(4) Civilització de la costa oriental del mar Mediterrani
(5) Estructura construïda en fusta, disposada de tal manera que el cos pugui ser col·locat dins o sobre d'ella i s’utilitza normalment per a rituals
Els romans disposaven d'una gran variació de tombes, escollir un tipus o un altre depenia de la importància i riquesa del difunt. Podem trobar:
Tomba en caixa
Consisteix en elements constructius anomenats tegulae posats en vertical formant una caixa, i altres fent de coberta, posades en horitzontal.
Caixes de fusta tancades amb claus
Semblants als taüts però més simples. A causa de la dificultat de conservació de la fusta, d'aquestes caixes només s'han conservat els claus que les tancaven.
Àmfores
S'utilitzaven en els enterraments infantils. Era un recipient de terrissa, el primer material ceràmic conegut. Té el cos ovalat i el coll estret amb dues nanses.